Enllaços interessants sobre Joaquim Ruyra

De l’article de Josep M. Capdevila (Olot, 1892 - Banyoles, 1972) a Meridià (30-IX-1938), l’únic dedicat a Ruyra en el seu aniversari, en aquell últim any de guerra. Avui fa 80 anys de la mort -silenciada per la dictadura- de Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939). I un dels millors dibuixos de Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948), a Revista de Catalunya (IV-1926): Ruyra a Blanes.

3 min. PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚS 15/05/2019 00:00

JOSEP MARIA CAPDEVILA 1938

Joaquim Ruyra

El dia 27 de setembre, Ruyra va complir la vuitantena. L’ha homenatjat el Govern de Catalunya, i no creiem que els lectors de Ruyra s’oblidin de retre-li homenatge d’alguna manera. Una bona manera és rellegir alguna de les seves narracions o novel·letes. Ruyra als seus 80 anys serva la mateixa frescor d’esperit que si estigués en plena joventut. [...] Ha arribat a aquesta vellesa venerable, després de sofrir, de llarg a llarg de la vida, d’una malaltia del cor que el posava sempre en perill de morir. Fugint de les crueses de l’hivern, havia de cercar un refugi en les tebiors d’Alacant i de les Canàries, on escriví Jacobé. Per aquesta manca de salut la seva producció literària era llargament interrompuda. El 1903 publicava Marines i boscatges amb la promesa d’anar-nos oferint més llibres, i fins al 1919 no pogué donar-nos el segon aplec de proses narratives. Potser la manca de salut n’hi féu sentir més vivament el preu, i per això en la seva obra hi ha com un daler de robustesa i és esplèndidament equilibrada i tota ella amarada de sensualitat alegre i sanitosa. Té per el nostre mar i per a la Costa Brava, tals delicadeses d’enamorament, que sembla que descrivint-los els afalagui. “Aquest mar, diu, el més poètic dels mars, és l’amable company de la nostra Costa Serena; i enlloc troba més gais reflexos amb que engalanar-se, cales més delicioses on adormir-se, ni platges més belles on estendre les seves manyagueries. Oh, les nostres platges! Amagades entre penyals, tenen un encant inexplicable. Són unes blandícies que se’ns brinden en mig de cert secret. Riuen entre les roques, i llur color s’assembla de tal manera al de les carns rosades d’una fresca donzella, que si les nimfes de la faula fossin una realitat i s’hi ajaguessin després del bany, fàcilment passarien desapercebudes, per tal que la llur nuesa es confondria amb el to de les castes arenes.” L’art de Ruyra és complet. Hi sentim la nostra terra principalment amable i viva per la seva gent. I com hem de sentir-li grat d’aquella Jacobé, que en la seva infància encarna les xiquetes agraciades de les viles costeres! I amb ella, tota aquella gent de la marina i de Girona, en el treball i les festes, amb llurs virtuts i febleses, amb llurs sofriments i alegries. Ruyra és un artista complet. [...] Si llegiu Ruyra en la versió italiana de Venanci Todesco, us sembla que allò que diu podria esdevenir-se en un indret d’Itàlia. Té la universalitat de les coses profundament humanes. I alhora és catalaníssim. [...]

Compra obres de Joaquim Ruyra

https://blocs.mesvilaweb.cat/mininu/?p=108039

El ‘petit Tolstoi’ fa 150 anys

3 respostes

Els qui vam néixer l’any 1954 aquest any en fem 54. Una bonica coincidència numèrica. Però encara m’agrada més la que he sabut pel diari d’avui: que el dia 27, dissabte passat, era l’aniversari 150è del naixement de Joaquim Ruyra i Oms, el genial escriptor blanenc a qui dec algunes de les millors bones estones que he passat llegint obres en la nostra llengua, que ell va ajudar a dignificar, per cert, i molt: decisivament, pel que diuen els que en saben.

En dóna fe en el diari l’Eva Vázquez, amb un article molt salat (i mai més ben dit) a les planes de cultura, i que comença així:

“Hauran passat en cinc anys dos aniversaris, i Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939) continuarà sent el vell amb caliquenyo, brut, desendreçat i pusil·lànime que un dia va caricaturitzar el dibuixant Joan Junceda, i va acabar de rematar l’Homenot despietat de Josep Pla. Avui encara tota aproximació a l’escriptor que va descriure com ningú altre el mar de Blanes i el parlar de la seva gent comença per aquells retrats pintorescos i irreverents, potser perquè el lector modern, el lector jove sobretot, li perdi el respecte primer per la seva descurança en el vestir, pel polsim de caspa nevant-li les solapes, i s’atreveixi així, bonament animat per la rialla, a endinsar-se en la prosa exquisida, a voltes preciosa, sempre exacta i clara, que era capaç d’ordir un tal energumen”.

I més avall, en un to ja més decididament reivindicatiu, continua així la cronista gironina: “És un flagrant contrasentit que es condemni als rudiments de l’idioma un autor que havia fet tant per perfeccionar-lo amb les eines que li oferia la seva època i que avui, sense cap dubte, seria el principal partidari d’acabar de llevar-ne les asprors, de suprimir-ne, segons l’expressió del seu amic Maurici Serrahima, «les rebaves de l’esforç». Certament és un miracle que una tradició literària sobrevisqui sobre unes bases tan poc favorables a l’entusiasme i al plaer, construïda com aquell qui diu sobre la llicència sorneguera i un proteccionisme de reserva nacional”.

És emprenyador, sí, comprovar la poca traça, o l’escassa voluntat, de la societat catalana a l’hora de reconèixer la vàlua i la transcendència històrica d’alguns dels seus fills que haurien de portar el tractament d’il·lustres davant del nom i que en canvi amb prou feines sí han pogut sortir de les ombres de l’oblit col·lectiu. A vegades sembla que tots plegats vulguem donar la raó als que diuen que en aquest nostre país, geogràficament tirant a petit, només hi càpiga una celebritat de cada matèria, que s’emporta tots els honors i reconeixements, pels seus mèrits, és clar que sí, que segur que els tenen, però no pas en exclusiva, això també és segur.

M’afegeixo, doncs, des d’aquí a reclamar amb l’articulista d’El Punt més atenció, pública i privada, envers l’autor de Marines i boscatges, l’obra que li ha donat més renom i de la qual fa cinc anys se’n celebraven 100 de la seva publicació (Ruyra va començar a escriure en català als 30 anys, atenció a la dada):

“En una de les conferències organitzades el 2003 per l’IEC per honorar Ruyra, (…) el professor emèrit de la UdG Modest Prats, un home savi, va recordar la primera vegada que havia sentit parlar de l’escriptor (…), amb la lectura de La parada: «Va ser un xoc del qual encara no m’he refet». El cop és duríssim, i tant, i més considerant que aquesta tradició existeix ben bé a pesar nostre, de la poca estima que li professem. (…) I això que pocs altres escriptors com ell han despertat tanta unanimitat entre gent tan autoritzada: Joan Fuster afirmava sense reserves que «és el narrador més important del nostre final de segle», un autor de «lèxic fastuós» i «talent narratiu gloriós»; Carner baixava a visitar-lo a Blanes sempre que necessitava precisar el color d’una expressió; Riba li elogiava aquella «pura joia de contar»; Gaziel el comparava amb Racine, Serrahima amb Mazoni, Pla amb Tolstoi, «un Tolstoi en petit, un homèrida», en deia, per la seva objectivitat, la seva contenció, l’enorme domini del seu material narratiu, «una immensa poesia suspesa sobre la realitat mateixa». (…) «Prodigiosa», acaben resumint hiperbòlicament la majoria d’ells l’aportació d’aquest autor d’obra menuda, limitada a un grapat de narracions i novel·letes [terme seu per designar les seves obres més llargues que un conte, però més curtes que una novel·la], a uns quants poemes i unes poques peces teatrals, perquè mai no va tenir paciència per als gèneres llargs: s’hi hauria extenuat, amb una exigència tan sostinguda. El seu propòsit era, en veritat, molt més modest, i darrera seu van aprendre la lliçó de la humilitat Pla i Segarra, Espriu i Rodoreda: «Quan observi un efecte interessant, pensi: amb quins mots podríem pintar-lo? Quin adjectiu diria el seu matís, quin verb revelaria el seu moviment?». Només això: que les paraules escoltin el món, no pas que l’inflamin”.

[Il·lustració de l’entradeta:

Compra obres de Joaquim Ruyra

Joaquim Ruyra passejant davant el mar de

Blanes, en la famosa caricatura de Joan G Junceda esmentada a l’article de l’Eva Vázquez]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 30 de setembre de 2008 per mininu.

Compra obres de Joaquim Ruyra

Page updated

Google Sites

Report abuse